• Sem, si fa no fa, d'aquí a 50 anys. Dins un món ultraurbanitzat d'ambient irrespirable, angoixant, on les violències socials i polítiques imperen. El personatge principal decideix de trencar radicalment amb la vida buida que mena i aquest món detestable, pensant que la natura inaccessible i salvatge és el remei. El camí emprès, ric en rebots i encontres, el canviarà per sempre. Atrapat de nou pel món, el desenllaç no serà pas el que imaginava, tot donant sentit, finalment, a la seua fugida. Aquest llibre ens narra, per mitjà d'una llengua amb personalitat, una història que barreja acció i reflexió. El relat, a l'encop iniciàtic i d'anticipació, dóna vida a protagonistes atraients i llocs una mica misteriosos.

    Sur commande
  • « Per destruir el català, caldria destruir (...) la frescor de les nits » Dut per la construcció condicional d'aquesta frase de la Societat perpinyanesa dels Amics de la Constitució, del 1790, Joan-Francesc Castex-Ey ha imaginat un món on les nits ja no són fresques, per inferir-ne la conseqüència anunciada: la destrucció del català. Un català mai anomenat, car la mort d'una llengua emmudeix el món. La frescor de les nits és una obra de teatre eixuta, amb llocs genèrics, personatges sense nom i llenguatge conceptual, radicalment diferent del costumisme al qual ens acostumen els escenaris nord-catalans. Per facilitar una saludable catarsi, la posada en escena haurà d'explicitar l'abstracció amb peus de plom, sense ocultar el malestar que genera. Car l'espectador s'haurà de sentir tan molest, com ho són els mateixos personatges, per fer seu llur menester vital d'identitat. I encara més per entendre que sense llengua ja pot córrer per ser ell i estar bé. La frescor de les nits enyorada pel Vell que encara se'n recorda i anhelada pel Jove que mai no n'ha gaudit, tornarà tan bon punt el teló abaixat. Segur!, puix que els personatges d'en Castex-Ey s'han aixecat contra qui els deia de no parlar català.

    Sur commande
  • Joan Francesc Castex-Ey nous offre dans La grande route une invitation à saisir l'expérience de la vie comme un voyage, une porte que nous devons franchir sans regrets, comme un chemin qui s'ouvre et s'élargit devant nous. S'étonner, découvrir, savourer ce qui se passe devant nous, en nous, voilà cette Grande route qu'il nous propose : vivre, c'est migrer, se transformer, s'affirmer, ressurgir. Ce livre en vers n'est pas une simple compilation de poèmes épars, mais une oeuvre avec un discours très construit, généreuse d'images d'une intensité surprenante, qui nous donne une façon d'interpréter la condition humaine (...).
    Joan Francesc Castex-Ey ens ofereix en aquesta Ruta major una invitació a entendre l'experiència d'existir com un viatge, com una porta que necessitem travessar sense recança, com un camí que s'obre i s'eixampla davant nostre. Badar, descobrir, assaborir el que succeeix davant nostre, dins nostre, aquesta és la Ruta major que ens proposa: viure és migrar, transformar-se, afirmar-se, ressorgir. Aquest llibre en vers no és una simple recopilació de poemes esparsos, sinó una obra amb un discurs nítidament entreteixit i generosa d'imatges d'una intensitat sorprenent, que ens explica una manera d'interpretar la condició humana (...).

    Sur commande
  • Traguem un xic el cap dels nostres dies entretinguts, si te sembla bé lector: tot comptat i debatut, per quina raó i amb quina finalitat hi sem nosaltres aquí ? I per què hi ha coses en comptes de no res, o en comptes d'altres coses ? En definitiva, per què hi ha quelcom, per què hi és tot ? Des del ballet aparentment silenciós de galàxies llunyanes, fins al gest de pau o de guerra més quotidià, fins als riures i als plors més íntims.
    No seré pas el primer ni tampoc el darrer qui ho demani. Maldecaps a betzef.

    Levons un peu le nez du guidon, si tu le veux bien lecteur : tout compte fait, pour quelle raison et dans quel but sommes-nous ici ? Et pourquoi y a-t-il des choses plutôt que rien, ou plutôt que d'autres choses ? En définitive, pourquoi y a-t-il quelque chose, pourquoi tout est là ? Du ballet en apparence silencieux de galaxies lointaines, jusqu'au geste de paix ou de guerre le plus quotidien, jusqu'aux rires et aux pleurs les plus intimes.
    Je ne serai pas le premier ni non plus le dernier qui le demande. Prises de tête à la pelle.

    Sur commande
empty